El meu nou camí

Ja quasi van ser dos anys des que un estiu vaig arribar a Cataluya, en aquests primers dies era com si estigués en un núvol pèrquè les coses se'm feien diferents; la gent, la típica gent que estava acostumada a veure amb les seves rutines, els meus amics que el veias quan sortia al carrer, ja no hi eren. Els meus avis, no els tenia; la casa meva tan gran plena d'espai, es va convertir en un pis on no podia córrer, llacors em sentia una mica estranya, però això se m'esborrava del cap per la simple raó que hi era amb els meus pares. Després de dos llargs anys, els tenia a prop i sabia que no s'allunyarien mai més de mi.

També tenia a les meves ties, els meus cosins que no els veia des de feia molt de temps. Els tenia a prop.

Quan sortia al carrer o anava de turisme i parlava amb la gent, vaig sentir-me en confiança, havia vist mai que un desconegut, encara que no et conequi, sigui tan amable amb tu! Em vaig sentir benvinguda.

El temps va passar fins que va arribar el dia d'anar a l'escola. Una cosa molt interessant i a la vegada molt intrigant per una nova com ho era jo.

Els primers dies se'm van apropar gent molt amistosa i molt interessant de conèixer que em van ensenyar el col.legi.

A les classes semblava analfabeta perquè no entenia res! (amb ecepció de mates, anglès i castellà) tot era en català, però no va ser cap problema perquè els meus amics m'ajudaven a integrar-me en el seu idioma i així fins ara, sempre tracto de parlar-los en català, ells em diuen que ho faig molt bé i jo els dic gràcies! Gràcies, perque vosaltres sou un dels que m'en ajudat i ho segueixen fent en aquest camí.

Fiorella Castañeda

4rt ESO C